Manifest de la JSC Dia Mundial del Medi Ambient

Avui 5 de juny, la Joventut Socialista de Catalunya commemorem el Dia Mundial del Medi ambient establert per les Nacions Unides amb motiu de la Conferència d’Estocolm (1972) que fou l’inici de l’acció política global en defensa del medi ambient.

Després de 37 anys de la Conferència d'Estocolm, la lluita per la sostenibilitat ambiental ja no és un tema polític de futur sinó de present, la crisi actual ens recorda un cop més que el sistema productiu actual no és eficient.

Malbarata energia i recursos i genera un sobrecost permanent en forma de residus i contaminació.

És necessari doncs, apostar per un desenvolupament qualitatiu amb menys consum de recursos que garanteixi les necessitats naturals bàsiques per a les generacions futures.

És per aquest motiu, que des de la JSC apostem per un nou paradigma econòmic sostenible que:

1.Aposti per una nova Economia verda que internalitzi comptablement els costos ambientals de la producció (residus i contaminació) i que generi nous sectors d'activitat econòmica ambientalment sostenibles (automoció elèctrica, energies renovables...).

2.Promogui el consum responsable de recursos com a pas indispensable per a la reducció de residus i la seva valorització final.

3.Minimitzi l'impacte territorial dels assentaments humans apostant, per una reducció de la mobilitat i per models d'urbanització compactes i diversos funcionament.

4. Redueixi dràsticament la contaminació atmosfèrica promovent sistemes universals de mobilitat sostenible per a persones i mercaderies i minimitzi l'impacte del transport privat principal causant d'aquest tipus de contaminació.

5.Implanti noves formes de generació elèctrica distribuïda mitjançant energies renovables i mesures d'ecoeficiència energètica a la construcció.

6.Racionalitzi l'ús dels recursos hídrics promovent l'estalvi així com la reutilització d'aigües residuals per a usos públic urbans i industrials.

7.Compleixi i reforci els acords internacionals en matèria de medi ambient com el Protocol de Kyoto en la lluita contra el canvi climàtic.

Només d'aquesta manera, podrem encarar el futur amb un nou model econòmic que no estigui basat en el sobreconsum (causant de les bombolles especulatives) ni en la dependència de recursos no renovables (petroli).

Un nou futur ens espera, només cal que el deixem entrar.

Fordisme, Toyotisme i ara…Smartisme

Després de la Segona Guerra mundial la burgesia japonesa es trobava molt debilitada econòmicament però també socialment degut a l’emergència de dos forces: les d’ocupació americanes i el moviment obrer que a través de la Sambetsú que va arribar a aplegar a milions de treballadors.

No va ser estrany doncs, que aquesta burgesia que havia donat suport a les forces Imperials Japoneses, de sobte, es canviessin de bàndol i busquessin l’alliança amb els americans per tornar a controlar les fàbriques.

En aquest context de crisi, als anys 50 sorgeix la solució milagrosa de la ma de l’ingenier Taiichi Ohno que reflotà l’empresa Toyota amb una doble perspectiva submissió completa de l’oferta a la demanda (Kanban) i l’aplicació de la filosofia Kaizen, a l’àmbit laboral, on estableix un premi continu al compromís del treballador amb l’empresa que inclou també la seva estabilitat laboral (en un sistema de producció flexible).Això es la fi del sindicalisme japonès que deriva en el Shunto (sindicalisme d’empresa).

Arran de la crisi enegètica del 73, que qüestionarà el sistema de producció fordista, el nou neoliberalisme global als anys 90 intentarà exportar el model japonès a través del Lean Manufacturing, que comportarà, la flexibilització de tot el sistema productiu i la sumissió completa de l’oferta a la demanda.

Per la classe treballadora això significa un retrocés en la lluita pels seus drets, ja que no només no s’obté un salari just sinó que el seu lloc de treball es troba en funció de la demanda existent, promovent com en el cas japonès, la competència entre els treballadors/es per l’accés al treball a fi i efecte d’acabar amb la unitat del moviment obrer.

Un cop que la demanda és el centre de tot el sistema econòmic cal incentivar-la en excés per poder créixer mitjançant la promoció nous hàbits de sobreconsum basats, en bona mesura, en l’endeutament de les unitats de consum familiar.

El sistema es mostra eficient fins que la demanda cau, com passa actualment a tot el món, és en aquest moment quan comença un cercle viciós, l’adaptació del sistema a la demanda provoca una caiguda com un castell de cartes de tot el sistema flexible i l’atur augmenta exponencialment amb la qual cosa la demanda encara baixa més.


El nostre model productiu actual no és sostenible ambientalment degut al sobreconsum que provoca un malbaratament de recursos i energia i genera un sobrecost permanent en forma de residus i contaminació però tampoc és responsable socialment ja que genera en èpoques de recessió elevats nivells d'atur.

Cal doncs, apostar per un nou model productiu basat en:

-La promoció pública d’un consum responsable que permeti una demanda sostenible al llarg del temps a través de la qual bastir tot el sistema econòmic.

-Control global dels paradisos fiscals i socio-laborals.


-La Responsabilitat Social Corporativa (RSC) global per establir nous sistemes de gestió empresarial basats en un equilibri de les dimensions econòmiques, socials i ambientals.

-Nous sectors econòmics basats la millora objectiva de la seva qualitat de vida de les persones (Tecnologies ambientals, Biotecnologia, Societat del coneixement...)

-Desmercantilització de nous sectors (habitatge, mobilitat i cultura) i promoció dels béns relacionals per tal d’enfortir unes noves polítiques socials no només assistencialistes sinó procuradores del benestar real.

Totes aquestes pràctiques estan incloses dintre de la filosofia smart (intel•ligent) basada en la creació de productes eficients ambientalment però també socialment ja que s’adapten a les necessitats reals de la població.Potser estem davant d’un nou sistema de producció, el temps ho dirà....de moment Toyota ha patit per primer cop pèrdues des de 1940...

Igualtat i diferència

La política tal com jo l’entenc hauria de garantir dos principis: el d’igualtat i el de diferència.

El d’igualtat ens ha de permetre gaudir d’un conjunt de drets i deures que tendeixin a la seva universalització amb la resta de la humanitat.Aquests drets, no només fan referència a aquells de caire liberal com els inclosos en la Declaració Universal del Drets Humans sinó també a la pròpia infraestructura econòmica reduint les desigualtats econòmiques mitjançant nous drets que assegurin nous nivells de benestar ciutadans universals.

El de diferència, per la seva banda, ens ha de permetre seguir el nostre propi projecte individual o col·lectiu sent respectats i reconeguts com a part d’un tot diferenciat per fronteres difuses on es pot donar la mixtura i la barreja identitària.

La territorialització de la diferència

Un tret distintiu entre els principis d’igualtat i diferència és la seva territorialització.Així mentre el principi d’igualtat hauria de tendir a la universalització el de diferència pot estar circumscrit a un àmbit territorial.És a dir, la diferència pot tenir també un marc territorial associat que pot abastar des del concepte d’espai de vida fins a la pròpia nació.

D’aquesta manera, partint dels espais de vida de cada persona, que són aquells on es desenvolupa la vida quotidiana, es poden arribar a establir llocs o territoris comuns d’una mateixa població.Sota aquest precepte, Pau Vila al 1936 establí la divisió comarcal de Catalunya inspirada en el concepte de pays de la Geografia Regional francesa, i utilitzà com una de les referències per la delimitació comarcal els mercats periòdics sobre els que pivotaven l’àmbit d’influència dels centres comarcals.Es a dir, partint de la màxima distància que un individu pot realitzar en la seva quotidianietat (per exemple per un mercat setmanal) es generen espais comuns de relació d’una població.

Aquests espais també estan basats en d’altres aspectes com la història, cultura o el paisatge i generen una identificació entre l’individu i el territori.

Aquesta identificació entre individu i territori té un altre marc de referència en el concepte de nació que parteix de l’interacció de la cultura i el territori.Definir cultura actualment no és gens fàcil, podria aproximar-se al conjunt de coneixements apresos per l’individu com a membre d’una societat determinada.

Si afegim el component territorial, trobem a grans trets tres marcs de referència, d’una banda el global producte d’una societat universal on la informació ultrapassa qualsevol frontera, el glocal que és l’adaptació local de fenòmens culturals més o menys globalitzats (és un híbrid) i finalment el local hereu encara de les societats històriques i que conserva tot el patrimoni cultural i la tradició.

Si a més, afegim el fenòmens migratoris tenim un mosaic d’identitats territorials dintre d’un mateix espai que fa trontollar el concepte tradicional de nació com a espai amb una personalitat cultural diferenciada de la resta.De manera que dintre d’una mateixa nació tradicional podem trobar des dels no llocs globals (centres comercials, centres de negocis…), territoris amb una identitat cultural més o menys heterogènia però on prevaleix una identitat cultural tradicional majoritària o d’altres on la identitat cultural tradicional d’un territori és minoritària.

Per tant, la nació del segle XXI necessàriament ha de reformular-se i passar de la resistència cultural davant el fenomen de la globalització i el multiculturalisme ha esdevenir un lloc comú que faci d’enllaç entre totes les cultures d’un territori.

La quadratura del cercle: governança de la igualtat i la diferència

Tenim un problema, els Estats tradicionals han quedat obsolets per governar gran part dels fenòmens globals i al mateix temps no són capaços de gestionar la seva diversitat interna com ho demostra l’augment de les reivindicacions nacionalistes.

Els proto-estats globals com la Unió Europea han assumit part de les competències en matèria econòmica però no en drets civils i socials, ni tampoc a nivell global existeix una voluntat ferma de promoure cap globalització més enllà de l’econòmica que afavoreix la circulació de capital a la recerca de les oportunitats de negoci que ofereixen tant els paradisos fiscals com els socials on es poden vulneran tot tipus de drets de la classe treballadora.

És precís doncs, que la governança de la igualtat sigui regional o global per impedir el mercadeig de la condició humana que estem patint actualment.

En canvi, pel que fa a la diferència les fronteres han de ser difuses i s’han d’aproximar a cada fet nacional i empoderar territoris que siguin capaços d’esdevenir aquests llocs comuns que articulin les noves societats interculturals.

Només hi ha una fórmula política que s’aproxima a aquesta quadratura del cercle i és el federalisme regional o global que actuï sota el principi de subsidiarietat i deixi el govern de la quotidianitat a les noves nacions del segle XXI.

Can Trabal, parlem-ne

Can Trabal és un àmbit que abasta 43,6 ha de terreny agrícola just en el límit sud-oest de la ciutat de L’Hospitalet a tocar del riu Llobregat.Aquest sector disposa d’importants valors patrimonials com les masies de Cal Trabal o de Cal Esquerrer i naturals potencials per la seva proximitat al riu Llobregat.Aquests valors són potencials perquè el seu aïllament respecte al riu i l’estat actual del espai impossibiliten la seva connexió biològica amb el LLobregat.El sector està parcialment edificat en la seva part nord on hi figuren, entre d’altres la deixalleria municipal, el parc de sanejament i una subestació de FECSA.

La proposta d’ordenació d’aquest espai feta per l’Ajuntament destina la part nord del sector a un pol d’activitats econòmiques, la més propera a l’hospital de Bellvitge a oficines una part de les quals formaran part del futur Biopol i la resta a un parc de 20 ha.El parc integrarà les masies catalogades i es pretén que tingui una solució de continuïtat més enllà de la A-2 fins al riu Llobregat gràcies al terrenys guanyats amb el desmantellament del nus viari de Bellvitge.

Des de la seva presentació, el projecte ha generat reaccions contràries per part de l’Associació de Veïns de Bellvitge, diverses entitats ecologistes i partits polítics com ERC o més darrerament EUiA que veuen en el projecte una clara voluntat d’acabar amb l’últim espai agrícola de la ciutat de L’Hospitalet.

No obstant, si analitzem la proposta i l’estat actual del sector intentant defugir postures maximalistes, podem comprovar com actualment un 67% del sector té un ús veritablement agrícola mentre que la resta està destinat a serveis tècnics a la part nord (17%), a la subestació de FECSA (10%) i viari ( 6%) .

La proposta d’ordenació, en estat actual d’avantprojecte, converteix la major part de terreny agrícola en parc revaloritzant els valors naturals actuals de l’espai i concentra l’edificació en l’àmbit nord que actualment ja està urbanitzat i a la part més propera a l’hospital de Bellvitge i la Gran Via.

Per tant, el debat sobre la proposta d’ordenació hauria de centrar-se en tres aspectes:

• Conveniència o no de convertir un espai agrícola en parc lligat en el futur a la recuperació del riu Llobregat.
• Volumetria i característiques de l’edificació proposada i possible integració paisatgística de la mateixa.
• Cessió de la qualificació urbanística del sector 6c dintre del mateix municipi de L’Hospitalet a fi efecte de no perdre sòl qualificat com a zona verda i destinar-ho a d’altres àmbits de la ciutat on el seu aprofitament podria ser major.

En aquest sentit, cal recordar que la possibilitat de guanyar un parc de 20 ha lligat al Llobregat que pugui ser un espai de d’ús ciutadà cosa que avui dia no passa, juntament amb la integració definitiva de la Gran Via a la ciutat i la promoció de nous centres d’activitat econòmica lligats al R+d+i mereix un debat a l’alçada de les circumstàncies que pugui cercar un consens sobre la definició final de projecte però en cap cas sobre la seva legitimitat perquè sinó caldria també donar veu a aquesta majoria silenciosa que s’expressa tant clarament cada quatre anys a la nostra ciutat.

Contruïm les bases del nou catalanisme

El catalanisme modern com a moviment polític i social de base identitària va veure la llum a mitjans del segle XIX gràcies al moviment de la Reineixença que sorgí en paral·lel a la resta de moviments d’exaltació nacional europeus.Va ser en aquest marc quan sorgí el concepte modern de nació com a territori amb una identitat sociocultural diferenciada de la resta, que es fonamenta en unes arrels històriques i que, per tant, mereix un reconeixement polític com a tal.

Així doncs, el concepte de nació moderna discrimina i tria aquells valors que reforcen la seva diferenciació i obvia intencionadament aquells que igualen el seu territori a la resta.

El cas més paradigmàtic, va ser el de França, autèntica creadora ja al segle XVIII d’aquest concepte de nació moderna. Només cal dir que en aquell segle el 60% de la població francesa no parlava francès i de l’altre 40 % difícilment es podien entendre entre ells.

Desprès d’un segle de convulsions polítiques (Revolució Francesa, Imperi Napolènic, Guerra Franco-Prussiana, Comuna de París…) la III Republica francesa instaurada al 1870, va crear les bases de la França que avui coneixem a l’entorn de la llengua francesa i d’un passat històric de suposada unitat (Gals, Imperi Carolingi, Lluís XIV, Napoleó).El fil conductor per la transmissió dels nous valors nacionals va ser l’Educació que obligatòriament era impartida per la República.

Amb les intensos processos migratoris dels 60-70 de població provinent principalment de les antigues colònies es va posar a prova la flexibilitat de la identitat francesa per integrar a nova població culturalment diferenciada que tot i que es van incorporar de iure a l’Estat immediatament mitjançant la seva nacionalització, la rigidesa dels valors nacionals francesos no va permetre la seva identificació ni a través de les generacions successives.

Ara mateix aquí a casa nostra, existeix un intens debat sobre quina a de ser la reformulació del catalanisme al nou segle XXI. Les propostes que de moment s’han fet públiques com la “Casa Gran” no són res més que una cerca de centralitat i protagonisme polític per part d’un determinat partit que es creu en la legitimitat de poder expedir carnets de catalanisme per separar els bons catalans dels dolents. Altres propostes com la unió del bloc sobiranista a l’entorn del dret d’autodeterminació (o a decidir) són també en fons, una reacció davant les noves realitats de la Catalunya dels 8 milions i en cap moment proposen una redefinició del propi catalanisme.

El veritable catalanisme del segle XXI ha de canviar de base, ha d’establir els nous fils conductors irrenunciables entre ells la llengua pròpia i el propi territori i a partir d’aquí crear ponts que permetin augmentar la massa ciutadana que s’identifica amb el projecte català. Això suposa una renuncia política?. En cap cas, però sí un augment de la permeabilitat d’allò que considerem com a cultura catalana contemporània i que avui dia està formada per una amalgama de realitats diverses i no només una alteritat d’arrel espanyola com algú ens vol fer creure.

Només en la mesura en ningú s’apropiï amb exclusivitat de la identificació amb el territori català, que aquesta es faci més plural, podrem augmentar la base social del catalanisme i tenir més pes en les nostres reivindicacions nacionals.

Ara que arriben nous vents pel que fa als moviment identitaris a nivell global i sembla que anem cap a una segon període de reafirmació nacional com el del segle XIX hem de ser capaços de generar sinergies cap al nou catalanisme o la resta d’identitats presents al nostre país sí que acabaran fent inviable qualsevol projecte nacional.

Volem ser per caminar i caminem per poder ser

D’entre els debats generats per l’onzè congres del PSC hi ha només un que realment representa un canvi visible, el debat sobre la nostra autosuficiència com a partit.

Un parell de reflexions al respecte, el PSC com a partit d’àmbit català té el repte prioritari d’esdevenir una força capaç de representar el sentiment majoritari de la població en la màxima expressió de la seva voluntat que són les eleccions catalanes.D’aquesta manera, cal unir esforços per centralitzar el debat polític a Catalunya i per callar les veus que ens assenyalen com un partit incapaç de governar en majoria dintre del seu territori.Si el mèrit de les victòries a les municipals se’ls emporten els nostres alcaldes i alcaldesses i a les generals el PSOE, Quin és el mèrit del PSC com a partit nacional?.

Si oberservem l’evolució dels resultats obtinguts a les eleccions al Parlament podem comprobar que només amb un discurs en clau catalana com el de les eleccions de 2003 podem arribar a recuperar la nostra majoria social.

Per tal de centrar el debat polític a Catalunya cal la visibilització pública de les relacions PSC-PSOE tant pel que fa als nombrosos punts en comú com a les nostres discrepàncies.L’encaix actual, trasllada el diàleg PSC-PSOE a la cuina interna i és percebuda pels ciutadans de la resta de l’Estat com un lobby d’obscurs interessos dintre del PSOE i pels ciutadans catalans com una continua claudicació del PSC als interessos del PSOE.Traslladar els nostres punts de vista amb llum i taquígrafs beneficiaria al PSOE al no haver de justificar permanentment les decisions que es prenen a Catalunya i al PSC que trauria a CiU el principal mèrit que s’atribueix elecció rere elecció que és el patrimonialitzar els interesos de Catalunya.

En definitiva, tenir veu pròpia ara que s’acosten temps de canvi pel que fa al model territorial espanyol ens podria evitar una nova baralla territorial dintre del PSOE i de retruc iniciar el camí per assolir el nostre principal repte com a partit nacional, la conquesta d’una majoria suficient al Parlament de Catalunya només possible si traslladem a Catalunya el centre de la presa de decisions i fem conscients a la població que el que votin a les nostres eleccions serà allò que defensarem on faci falta.

“Volem ser per caminar i caminem per poder ser” un nou futur com a partit capaç de transformar socialment Catalunya ens espera.

Apunts de París

Aquest cap de setmana vaig anar a París amb els companys de la JSC Barcelona per commemorar el 40 aniversari del maig del 68.Les impressions encara presents del viatge són excepcionals i no podia estar-me de plasmar-les en aquest espai:

1.El maig del 68 va ser l’inici del final d’un cicle, un atac frontal a les velles estructures permanents de resistència de la classe obrera.Amb el maig del 68 s’inicia el divorci entre els moviments socials i els partits polítics que perdura fins els nostres dies.

2.La situació política a França és greu, el govern Sarkozy ha copiat els mètodes dels partits de dretes veïns com el Partit Popular o Forza Italia i està fent girar la dreta gaullista cap al populisme mitjançant el control del mitjans de comunicació i un govern de fets consumats que legisla segons vagin sorgint els problemes, fent de la immigració i la identitat nacional el seu cavall de Troia per aglutinar tota la dreta fins als seus extrems.

3.Els socialistes francesos estan perduts en les batalles internes, contagiats del divorci entre el seu primer secretari François Hollande i la candidata Segolène Royal que pugna amb el seu ex marit pel control del partit.En aquest context, va ser destacable que els membres del Conseil National del Mouvement des Jeunes Socialistes (MJS) ens rebessin amb una calorosa ovació i que deixant de banda el txovinisme, fessin mostres contínues de la seva admiració cap a Zapatero com a referent actual del socialisme europeu.

Alguna cosa passa a Paris cada cop que arriba el maig, els seus ciutadans recuperen el carrer després del rigurós hivern i fan bona l’afirmació que els francesos han fet de les vagues i les manifestacions un veritable esport nacional.El problema és que avui la globalització de les idees amenaça seriosament a l’activisme francès, d’una banda perquè la dreta guanya cada cop més simpaties entre els sectors clàssics de l’esquerra però també perquè l’esquerra es troba com a bona part d’Europa (inclosa Espanya) jugant a ser de dretes

smoke on the water o el fum sobre l'aigua

Smoke on the water, fire in the sky, deien fa uns quants anyets els Deep Purple, el títol d'aquesta cançó podria ser una fidel descripció del que està passant a aquest país amb el líquid element i els fums que enterboleixen el seu futur.

Siguen fums o globus sonda cal oposar-se a qualsevol transvasament entre conques com venim fent aquells que reclamem una "Nova cultura de l'aigua" i una justa valoració dels recursos hídrics.També cal oposar-se a la política dels fets consumats que ens porta a acceptar com a vàlides solucions temporals que van en contra dels nostres principis.Perquè passar-se pel forro els programes electorals pels quals has estat escollit no és la millor mostra d'higiene democràtica i contribueix a la idea que els polítics són simplement gestors amb xecs en blanc expedits per la ciutadania cada quatre anys.

Cal partir de l'autocrítica, que ens ha portat a qüestionar solucions com les dessaladores per no ser del tot "sostenibles" i no fer l'esforç que han fet altres regions (com Múrcia o Almeria) i acceptar avui els transvasaments pels quals ahir ens manifestàvem.

Cal que certs partits passin de l'Ecologisme immaculat que porta a la innació al territori a l'Ecologisme del consens que porta a acceptar solucions intermitjes que ens permetin fer passos endavant cap a sostenibilitat en sentit ampli. Sinó entrem en el fum, en les solucions "temporals" o nyapes com les captacions puntuals, els trens-cisterna o el surrealisme dels suposats avions fantasma de les asseguradores per desfer els núvols de pluja!!!!!.

La meva pregunta és: Quan hi hagi un previsible caos elèctric a Catalunya ens saltarem les solucions intermitjes com la MAT soterrada i veurem a certs partits defensant les centrals nuclears?? Pròximament....

vida de plàstic

Enmig d'aquesta setmana santa de penitència per alguns i temps falaçment regalat per altres, escric des de l'agredolç sabor que em provoca el fet de pensar que malgrat que avui som molt més lliures que ahir sovint aquesta llibertat està amenaçada pels grans creadors d'hàbits de vida.

Aquests grans creadors ens proposen una vida de plàstic, completament profilàctica respecte a la realitat, on tot arriba a les nostres mans cuidadosament elaborat per no tenir el menor dubte sobre la seva fiabilitat.És una vida fàcil, on les opcions estan marcades i remarcades per l'aparell publicitari.Això es tradueix en una suposada llibertat de triar condicionada i quan s'intenta trencar la gran capa de plàstic que ens envolta ens donem compte de la destrucció que està produint el nostre mode de vida tant al nostre entorn com a la resta d'opcions posibles de vida i en definitiva a la nostra llibertat real.

El plàstic és seguretat, en el seu nom és declaren guerres, en el nom de la llibertat condicionada d'un mercat amanyat amb el que alguns exploten als seus productors amb preus irrisoris i exploten als seus consumidors amb preus abussius pactats amb la resta de distribuidors. I que hi ha pel mig, el plàstic de la seguretat i milions de beneficis per simplement possar en contacte productors amb consumidors.

Ja n'hi a prou de plàstic, volem tornar a la terra enfangada, volem sentir la por de l'error i l'alegria de l'encert, volem ser realment lliures assumint la responsabilitat que això suposa, volem triar la pastilla roja de Matrix i veure les coses per nosaltres mateixos.No volem ser un mode de vida ecològic o alternatiu que contempli el mercat, sinó canviar el mercat.
Marx digué: Nosaltres els treballadors (i treballadores) ho hem construït tot amb les nostres mans i per tant, som els únics que tenim la legitimitat suficient per canviar allò que hem creat o tornar-ho a fer de nou. Aquest cop sense plàstic pel mig

eina de lluita

eina de lluita és un bloc col·laboratiu que intenta aportar noves veus i visions des del socialisme.

Aquesta és la nostra eina de lluita, la paraula.

Si el present és de lluita, el futur és nostre!!

www.einadelluita.blogspot.com

anàlisi electoral 3- Hit Parade electoral

1.PSOE.Hallelujah.Leonard Cohen (versió Alison Crowe)

2.PP.Me gustas tú.Próxima estación Esperanza.Manu Chao

3.CiU.Un millon de amigos.Roberto Carlos

4.ERC.Me Voy. Julieta Venegas

5.IU.Me equivocaría otra vez.Fito y los Fittipaldis

anàlisi electoral 2- Geografía de España para dirigentes del PP

El Estado español tiene una extensión de 504.645 km² y población es de 45.200.737 habitantes, según datos del padrón municipal de 2007.
Geogràficamente España se puede dividir en cinco grandes regiones diferenciadas tanto desde un punto de vista físico como humano:

1.El norte (Galicia, Asturias, Cantabria y El País Vasco)

2.Las Mesetas (Castilla León, Castilla la Mancha y Extremadura)

3.El valle del Ebro (Navarra, La Rioja, Aragón)

4.El levante mediterraneo (Catalunya, País Valenciano, Islas Baleares, Murcia i Andalucia Oriental)

5.El valle del Guadalquivir

6.Las Islas Canarias

El poblamiento de España se concentra en el Levante mediterraneo que representa un 40% del total de la población.Dentro de esta región cabe destacar a Catalunya que con 7,5 millones es la región más poblada seguida del País Valenciano con 4,5 millones, Andalucía Oriental (3 millones), Murcia (1,5 millones) y Baleares (1 millon).

En el resto de las regiones la población se distribuye de la siguiente forma:

-Las mesetas concentran un 25 % de la población con destacando la Comunidad de Madrid con 6 millones de habitantes

-El norte de España concentra el 15 % de la población y su región más poblada és el País Vasco con 2,5 millones de habitantes.

-El Valle del Guadalquivir por su parte concentra al 15 % de la población.

-Las Islas Canarias representan un 5% del total de la población.

MORALEJA:

Como dijo Mao: Si quieres ganar la guerra primero tienes que saber lo que es la guerra, si quieres ganar la guerra y hacer la Revolución tienes que saber lo que es la guerra y la Revolución, pero si lo que quieres es ganar la guerra y hacer la Revolución en China tienes que saber lo que es la guerra, la Revolución y China..... Y para ganar unas elecciones en España hay que saber lo que son unas elecciones y lo que es España realmente.

anàlisi electoral 1: cada uno da lo que recibe y luego recibe lo que da

El pèndol de Foucault ens demostra l'efecte de la rotació de la Terra i de retruc ens confirma que l'energia (en aquest cas rotatòria ) no es perd sinó que es transforma.

D'aquesta manera quatre anys de bon govern davant les mentides d'un PP escorat a la dreta més rància manifestament enemiga de Catalunya (segona regió amb més diputats desprès d'Andalusia), s'han transformat en una energia electoral capaç de generar una victòria majoritària del PSOE i fer augmentar el seu avantatge respecte al PP.
No es estrany que el PP volgués a última hora frenar aquesta energia electoral intentar fer baixar la participació.

"Cada uno da lo que recibe y luego recibe lo que da" diu la cançó i en aquestes eleccions els electors que han rebut quatre anys de millores socials i econòmiques, de més pluralitat i llibertat i han donat l'impuls definitiu a la segona transformació política i social de l'Estat (segona transició) davant l'amenaça de retrocés encapçalada pel PP.

Continua la cançó "No hay otra norma, nada se pierde, todo se transforma" esperem que les lleis de la física electoral arribin fins al PP d'Aznar que porta quasi 20 anys dirigint el partit i només 8 de govern i accepti per fi que la voluntat de la ciutadania és de canvi i no de retorn o com diu la norma sempre perdran sinó es transformen.

no hay derecho a salir con miedo a la calle

Mi vida no hay derecho

(Ismael Serrano)

Mi vida, no hay derecho a salir con miedo a la calle.
La ciudad se desangra y parece que no había nadie
cuando partieron un alma contra la acera,
cuando surcaron el aire gaviotas muertas.

Tratan de convencernos de que aquí no pasa nada.
Mientras la ciudad muere, hay quién ya clama venganza.
Se empeñaron en matarnos la ideología
y, no contentos, ahora mandan sus perros de cacería.

Mi vida, no hay derecho a salir con miedo a la calle.
Dentro de poco toque de queda y refugios que arden.
Respondamos antes de que se haga tarde,
o quizás un día despiertes y no haya nadie.

A quien mirar a los ojos para contarle
que no hay derecho a salir, mi vida,
que no hay derecho a salir
con miedo a la calle.

Que no hay derecho a salir, mi vida,
que no hay derecho a salir
con miedo a la calle,
con miedo a la calle,
con miedo a la calle.

socialisme o por

Ahir al segon debat electoral varem assistir a un espectacle de confrontació dialèctica entre unes tesis de progrés defensades per Zapatero i les seves antítesis en forma missatges apocalíptics de Rajoy.
D’aquesta manera, Rajoy va fer una magnífic remake de la situació en clau de terror amb monstres com la crisi econòmica, la immigració, ETA o llengua catalana que ataquen tots junts a una pobre nena que només vol ser feliç.(veritablement l’escenari no pot ser més terrorífic).Només faltaven les plagues de llagostes i el mar convertint-se en sang per emular a Sant Joan.
Si els somnis de la raó generen monstres, ahir Rajoy va estar fent una migdiada racional durant tot el debat.

El problema de Rajoy va ser que durant el debat es va oblidar d’una cosa fonamental, erigir-se com el noi ros i guapo salvador de la petita i només va haver una persona que aportés realment solucions als problemes des de la seva correcta contextualització.
Així, va quedar palès que davant una dreta que té com a recurs el temor a l’altre cal aportar la llum de raó per veure correctament la dimensió real problemes, apriorisme sense el qual no es pot arribar a la seva solució.

Rosa Luxemburg ens va dir que calia escollir entre el socialisme o la barbàrie, entre la superació col·lectiva del problemes o el campi qui pugui capitalista. Nosaltres també el 9 de març haurem d’escollir per resoldre els nostres problemes entre el progrés del socialisme o la por atàvica d’aquest país en el nom de qual s’han comés barbaritats i històricament les majors barbàries.

geografia electoral

ELECCIONS 2004

Jugant una mica amb l'excel es pot arribar a endevinar quins seràn els llocs on es jugarà la propera batalla electoral.
D'aquesta manera, si ens fixem en el diferencial de diputats obtinguts a les anteriors eleccions podem comprovar com:

• El PSOE va guanyar pel gran diferencial als seus feus (Andalusía i Catalunya) mentre que el PP només a Múrcia i Ourense va treure més d'un diputat d'avantatge.
• Un altre factor capdalt va ser que fins a 13 províncies es va produïr un empat en diputats la majoria d'elles properes al PP gràcies a l'augment de vots extra de la darrera mobilitatzació electoral.

De cara a les properes eleccions del 9 de març cal esperar algun canvi substancial en aquesta dinàmica de vot produït per l'efecte "desgast de govern" produït pel PP i centrat en el terrorisme i les qüestions territorials a més del debilitament d'algunes dinàmiques pro socialistes com es el cas del tranvassament de l'Ebre a Aragó , el PER a Andalusía o l'efecte Prestige a Galícia.
Aquestes dinàmiques es poden traduir en:

• Una victoria mínima del PSOE que conservaria els seus feus (Catalunya i Andalusía).
• Un augment del diferencial als feus del PP (Murcia, Madrid, València i Castella-LLeó) per l'efecte de la polarització.
• Un decantament de les províncies amb empat tècnic cap al PP per la posible abstenció d'aquella majoria extra que va votar a les darreres eleccions.

Aragó, Galicia, Astúries, Extremadura i Castella la-Manxa poden ser els territoris claus en les properes eleccions ja que tot i ser governats pel PSOE tenen un important vot cap al PP.
En definitiva , aquest és el meu pronòstic per les properes eleccions:

Nou projecte: el wikimap Catalunya

De manera additiva i adictiva , estic començant a desenvolupar un nou projecte de participació a través de la xarxa mitjançant l’edició d’un mapa col·laboratiu (wikimap) de denúncia/proposta dintre dels camps de l’urbanisme, l’ordenació territorial i el medi ambient.

Aquest projecte esdevé el complement idoni a totes les iniciatives a la xarxa desenvolupades per la SCOT com l’Anuari Territorial de Catalunya on es trobem més de 700 articles sobre processos, projectes i transformacions territorials a Catalunya, el grup de distribució [territori] que agrupa a més de 1300 persones vinculades a l’urbanisme i el medi ambient i la recent blogosfera territorial que és un agregador d’uns 50 blocs amb temàtiques territorials.

El wikimap Catalunya és un element de (re)construcció col·lectiva del territori català utilitzant la metodologia dels PPGIS (Public Partipatory GIS) emprada en nombrosos processos de participació ciutadana que permet dissenyar estratègies col·lectives de desenvolupament i apropar els centres de decisió a la ciutadania dintre del que es coneix com democracia 2.0 fonamentada en les xarxes socials de participació pública.

En definitiva, amb aquest nou projecte es pretén tancar el cercle:

CONEIXEMENT (Anuari Territorial)

DIFUSIÓ (llista [territori])

DEBAT (blogosfera territorial)

PROPOSTA (wikimap Catalunya)

fent de les transformacions i processos del territori català elements cada dia més visibles, participatius i accessibles que ens permetin trencar les desconfiances entre aquells agents que transformen el territori i aquells veuen modificada la seva quotidianitetat per aquestes transformacions.

somewhere over the rainbow

Aquest post està dedicat a tots aquells que encara creuen que ha d'existir algun lloc on el futur estigui conduit per les nostres idees i no predestinat, un lloc on sigui possible la Revolució de construir dia a dia el nostre projecte de vida assumint tots els drets i deures que comporta la nostra llibertat.

Potser pot sembla ximple o idealista dir aquestes coses però no oblidem ara mateix ja som lliures i que l'únic que ens manca és una societat que ens permeti gaudir la nostra llibertat.Per això, hem de lluitar des de les petites trinxeres sumant esforços entre tots aquells que no ens agrada del tot aquest present però que ni desertem davant les injustícies ni caiem en l'immobilisme de les grans intencions o solucions.El nostre és un camí sense dreceres, costerut i pedregós ple de impediments però també de petits avenços que com a societat podem assolir sempre mirant cap a les amples alamedes de la llibertat.

Per això, només puc mostrar la meva indignació quan observo que algú pretén fer de la política un joc d'interessos de curta durada, de gestors de tratje gris i idees encara més grises, de somriures assajats davant del mirall, de xecs sense fons i paraules embrutides pels fets. Una política de persones que no es preocupen si la seva representativitat cau en picat perquè són percebuts com una classe cada cop més allunyada dels seus representats i no com a simples membres de la ciutadania que temporalment decideixen representar-los.

En fi, a aquells i aquelles que creiem que encara hem de trobar algun lloc on poder gaudir de la nostra llibertat els encoratjo a facin ús d'un dels drets que tenim per millorar la nostra societat que és escollir i ser escollits com a representants perquè com diu la cançó: If happy little bluebirds fly Beyond the rainbow Why, oh why can't I?

L'infrahabitatge, una prioritat a L'Hospitalet

Segons l'estudi "l'infrahabitatge a Catalunya" L'Hospitalet té l'honor de ser una de les ciutats de Catalunya que concentra el major nombre d'aquesta tipologia edificatòria en forma de creixements suburbans.

Així, barris com Collblanc, La Torrassa, Pubilla Cases o la Florida tenen un bon nombre d'habitatges que mai s'havien d'haver contruït i que atempten contra la dignitat de la vida de qualsevol persona que hagi de viure en ells.

Aquest fet també té un efecte d'atracció de les rendes més baixes evitant que aquests barris puguin per fi sortir de l'estigma de la suburbialitat.

El principal problema associat a aquests habitatges és que quan existeix una elevada demanda en el mercat de l'habitatge (com és el cas) aquests actuen com a límit per sota del preu final de l'habitatge o el lloguer.Així doncs, si per exemple, hi han persones disposades a pagar de lloguer 600€ per un d'aquests pisos això fa pujar la resta de lloguers fins als 800€ per als pisos petits i 1000 € per als normals.
Si la dignitat de les persones o les seves mancances els fan acceptar viure, per exemple, a un "contenidor" per 500€ això faria pujar l'infrahabitatge fins als 800€.


El problema és: on és el límit de l'habitatge digne? què fer amb aquests habitatges?

El pacte nacional per l'habitatge i la Llei pel dret a l'habitatge ens donen alguna possible solució a aquest problema, d'una banda perquè l'important nombre d'habitatges socials que és posaran al mercat permet el reallotjament d'aquests habitatges, però també perquè s'estableix la necessitat d'elaborar un nou decret que reformuli les condicions mínimes d'habitabilitat de la qual depèn l'otogament de les cèdules d'habitabilitat.

L'esforç per per facilitar l'accès a l'habitatge amb les noves àrees residencials estratègiques (ARE's) no pot anar en detriment de la seva dignificació mitjançant polítiques de rehabilitatació, però arribat el cas en que aquestes no siguin possibles, la retirada del mercat de l'infrahabitatge.Sinó estarem condemnant a aquelles persones amb menys recursos a malviure en habitatges dels que dificilment podràn sortir i estarem llastrant el desenvolupament i dignificació dels nostres barris.

L'Anuari de l'SCOT radiografia 200 transformacions i projectes territorials

DIARI FORESTAL 19.12.07
Arnau Urgell

L'Anuari de l'SCOT radiografia 200 transformacions i projectes territorials

Què tenen en comú el POUM de Ripoll, la vegueria del Penedès, l'abocador de Castellserà i el projecte de l'aeroport de Ponent a Alguaire? Es tracta de transformacions i projectes territorials -sovint conflictes- que es recullen en l'Anuari 2006 de la Societat Catalana d'Ordenació del Territori. Amb aquesta, ja són quatre les edicions que la filial de l'Institut d'Estudis Catalans encarregada de tot allò que es refereix a l'ordenació i gestió del territorial publica i que enguany ve acompanyada de projectes per 'sociabilitzar-lo' a través de la xarxa.

Una obra de referència

La Societat Catalana d'Ordenació Territorial (SCOT) edita des de 2003 l'Anuari. Es tracta d'una obra que de manera descriptiva tracta uns 200 casos de transformació i projectes territorials d'arreu del Principat. Enguany han fet possible aquesta publicació tant la Diputació de Barcelona com els departaments de Política Territorial; Relacions Institucionals i Participació; Governació; i Medi Ambient i Habitatge.

Tot plegat, a partir bàsicament de la 'famosa' llista Territori que amb centenars de participants esdevé el fòrum virtual de debat de referència per urbanistes, professionals del medi ambient i la planificació, membres d'associacions en defensa del territori, tècnics i responsables polítics... Aquesta llista -juntament amb altres aportacions- forneixen una base que enguany ha assolit, segons el geògraf Néstor Cabañas, la xifra de 8.000 documents. A partir d'aquí, la selecció dels dos-cents casos més representatius i el treball d'una quarantena de professionals per tal de descriure de manera detallada tots els processos, els agents, els avanços legislatius...

Enguany la presentació de l'Anuari -realitzada a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona- ha servit per mostrar els nous projectes de l'SCOT: per una banda, la creació del portal de l'Anuari per tal que tothom pugui analitzar les transformacions del territori tant sectorialment com per municipis, comarques o en el conjunt del Principat gràcies a un aplicatiu cartogràfic.

Altrament, també s'ha posat en marxa la 'blocsfera territorial', un agregador de la creixent xarxa de blocs -tant personals com col•lectius- que tenen com a principal focus, l'anàlisi de les transformacions de les nostres poblacions i paisatges. Aquestes dues eines a la xarxa, es veuran complementades ben aviat amb un nou portal de l'SCOT que, tal com recorda la seva presidenta Margarita Castañer, 'disposarà de tota la informació territorial de base'.

El territori: conversió de marcs diversos i contraposats

La introducció de l'Anuari 2006 ha estat a càrrec del catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Joan Subirats. Amb el títol 'Els miratges de la certesa. Polítiques d'intervenció en el territori i processos democràtics' Subirats analitza el xoc de marcs cognitius que es donen en les transformacions territorials. Xoc que s'exemplifica en el cas de les polítiques de l'aigua, que a l'Estat espanyol han tingut una continuïtat des de Joaquín Costa fins als plans hidrològics nacionals (PHN) en versió Josep Borrell o Jaume Matas. En canvi, amb el tombant de segle es va generar una convergència d'interessos per part de científics, moviments socials i alguns sectors polítics que van permetre esdevenir un contrapès al marc dominant.

Aquest exemple, hauria de servir segons Subirats per 'planificar des dels poders públics a partir d'incorporar la pluralitat, la descentralització i la participació'. Una integració de visions 'dissidents' que permeti passar del paradigma de 'l'Aquí no' a 'Així sí'.

En aquest sentit Joan Subirats ha afirmat a la presentació de l'Anuari que la 'creixent interacció entre els moviments de defensa del territori amb grups de professionals permet una certa capacitat propositiva'. Altrament, ha advertit als poders públics: 'cal abandonar les polítiques clandestines, ja que aleshores el conflicte es multiplica'.